S’apaguen els llums i el logotip de la Warner Bros es pinta de rosa. Sona una ràfega lleu i constant, una mena de xiulet ventós i envoltant sobre els espectadors; la pantalla negra s’obre a un capvespre. És, literalment, un ocàs. El món és marró, pedregós, un desert. Se senten uns corbs a la llunyania i la resta és silenci. El cel (o el futur) és fosc per a aquelles nenes que arrosseguen cotxets amb els seus vestits llargs i marronosos, renten la roba, serveixen el te, carreguen biberons i s’ocupen dels fills de plàstic amb els caps calbes, les robes i les mantes . No juguen, passegen com maretes.
I de cop, amb el sol, arriba el prodigi. Més alta, més prima, més brillant, més bonica. Una dona. La reconeixem perquè és Barbie , única. Mira les nenes, els somriu, els pica l’ullet i és aquest el senyal per destruir els seus fills futurs. Barbie és tot allò que abans no existia, és el símbol d’un món nou i ho observa des de les altures, com si fos la seva creació.
En realitat, durant gairebé dues hores, aquest món és obra de Barbie directora, Greta Gerwig .
«Sí, Barbie ho va canviar tot», ens diu la narradora. És el que Ruth Handler , la Barbie inventora, va voler fer amb la seva creació, la joguina per a nenes que es va convertir en un univers. La història és coneguda: cansada de veure la seva filla Bàrbara jugant a vestir i desvestir xades figures de paper, Ruth va creure que hi havia lloc per a alguna cosa més. Es diu que la nena preferia aquests dibuixos d’aparença adulta abans que les nines tridimensionals infantilitzades que oferia el mercat. A la petita Barbie tampoc no li agradava jugar amb nadons i els seus pares eren copropietaris d’una empresa nord-americana dedicada a la fabricació i distribució de joguines: Mattel. Ruth intuïa que la seva idea era imbatible, per això va insistir encara després d’un primer rebuig de la seva proposta (els pares no voldrien comprar a les seves filles una nina amb trets i proporcions adults) i va acabar de tancar-se al cap durant un viatge a Europa. El que s’explica és que va topar amb una nina alemanya, Lilly, inspirada en un dibuix animat que havia nascut com una mena de broma entre homes: una nina dona, amb natges i bust. Desitjable.
I així arriba Margot Robbie , la Barbie actriu, al món marró: amb les cames, els talons, les ungles pintades, els llavis vermells i les corbes marcades en el vestit de bany a ratlles. No tem a les línies horitzontals, la seva cintura és mínima i les seves mides, perfectes (irreals, diran). Finalment, el 1959, mentre triomfava la revolució socialista a Cuba, els xinesos envaïen el Tibet i la Unió Soviètica llançava un primer artefacte a la Lluna, Mattel va treure al mercat una nina amb banyador a ratlles que va arrasar amb tot: 350 mil venudes en un any.
Els fills dels Handler eren dos; Barbara va donar nom a l’estrella de la família i dos anys després, el menor Kenneth, al seu accessori, Ken. Aleshores Barbie va tenir nuvi o veí i després una casa i una història i una professió, va ser la Barbie model i també va tenir una millor amiga i una germana. El lema, la promesa per a les nenes era: «tu pots ser allò que vulguis ser». La joguina ben aviat va deixar de ser una nina; allò que es demanava, allò que es buscava, allò que es regalava, allò que es comprava, era una Barbie. I, sobretot, es venia. Cada dia, cada setmana, cada any, cada tres segons es ven una Barbie al món.
No és només la nina més famosa; a poc a poc es va veure envoltada d’adjectius: polèmica, controvertida, capitalista, hegemònica, estereotípica. Aquest últim és el que va prendre la Barbie directora per delinear el personatge protagonista de la seva pel·lícula i, de la mà de la Barbie maquilladora, la Barbie directora d’art i la Barbie vestuarista, va convertir Margot Robbie a la Barbie estereotípica, aquella que havia començat a rebre crítiques poc després de sortir a la venda.
Així Mattel, al ritme de les crítiques i els temps, va anar llançant diferents versions que no només canviaven vestuari, cotxe, casa i professió sinó també la seva identitat, trets i aspecte: negra, llatina, asiàtica, andrògina, petite, curvy, en cadira de rodes, amb hijab. Són la Barbie inclusiva, així es promocionen i es venen. Lluny d’esquivar les crítiques, els prejudicis i les modes, Greta Gerwig i Noah Baumbach els van agafar per escriure un guió que els va recollint un per un. Com passa a Barbiland, a la pel·lícula hi ha una Barbie per a tot i per a tots. Fins i tot una embarassada perquè Barbie també pot somiar ser mare.
No espotejarem la història però podem dir que, davant de tanta varietat de Barbies, és Ken –just Ken– qui es queda amb els moments més divertits, el desenfat més gran i l’arc narratiu més aconseguit. També direm que Ruth Handler és homenatjada amb un petit personatge quan amitja la pel·lícula, reprenent aquell relat fundacional de l’empresària que va idear una nina a partir de la imatge de la seva filla i les demandes d’una nova generació de dones.
I així va ser com vam conèixer la barbiemania contra la qual també es van alçar queixes: alguns ens van voler obrir els ulls i van dir (com si fos una revelació) que el cinema és una indústria i que Mattel vol guanyar diners venent més Barbies i que ara ho fa a través del pinkwashing. Amb tot tenyit de rosa, la paraula és una irònica i feliç coincidència com les que ocorren a Barbiland.
